L'osteopatia és una disciplina de la salut que es basa en la idea que el cos té la capacitat inherent de mantenir-se sa i que quan els sistemes del cos estan en equilibri, això promou la salut general. Aquesta pràctica terapèutica se centra en la manipulació física dels teixits, incloent ossos, músculs i articulacions, amb l'objectiu de millorar la mobilitat, alleujar el dolor i fomentar la curació natural. A continuació, explorarem els orígens històrics de l'osteopatia, les seves principals característiques i els itineraris professionals i formatius a Europa, Espanya i Catalunya.

Segons el document “WHO Benchmarks for Training in Osteopathy” publicat per l’OMS el 2010, l’osteopatia (també anomenada medicina osteopàtica “Es basa en el contacte manual per al diagnòstic i el tractament. Respecta la relació de cos, ment i esperit en salut i malaltia; posa èmfasi en la integritat estructural i funcional del cos i en la tendència intrínseca del cos a l’autocuració. Els practicants de l’osteopatia utilitzen una àmplia varietat de tècniques manuals terapèutiques per millorar la funció fisiològica i/o donar suport a l’homeòstasi que hagi estat alterada per la disfunció somàtica (estructural corporal), és a dir, les alteracions de la funció dels components relacionats del sistema somàtic; les estructures esquelètiques, artrodials i miofascials; i els seus elements vasculars, limfàtics i neurals associats”.

Per a l’OMS, “La pràctica de l’osteopatia és diferent d’altres professions sanitàries que utilitzen tècniques manuals, com la fisioteràpia o la quiropràctica, tot i que algunes tècniques i intervencions emprades, puguin ser compartides”.

A finals de 2015 es va publicar la Norma Europea EN-16686:2015 sobre “Prestació d’assistència sanitària en osteopatia” l’aprovació de la qual va ser publicada al BOE de 21 gener de 2016. Va ser elaborada pel Comitè Europeu de Normalització (CEN) format en aquell moment per representants de 34 països i amb la mediació del CEN/TC 414 “Services of osteopathy”. Aquesta, especifica els requisits i recomanacions per a la prestació d’assistència sanitària, la dotació d’instal·lacions i equips, la formació, i el marc ètic per a la bona pràctica de l’osteopatia.

En aquesta Norma s’estableix que “l’osteopatia és una disciplina sanitària de primera intenció i centrada en el pacient; que destaca la interrelació d’estructura i funció del cos, facilita la capacitat innata del cos per curar-se a si mateix, i propugna un enfocament integral de la persona respecte a tots els aspectes de la salut i el desenvolupament saludable, mitjançant la pràctica del tractament manual. Als pacients que opten per un tractament osteopàtic, se’ls ha de garantir la qualitat i l’estàndard de cura sanitària que rebran”.

En la descripció de l’osteopatia s’especifica que “la pràctica de l’osteopatia utilitza el coneixement osteopàtic, mèdic i científic per aplicar els principis de l’osteopatia al diagnòstic i tractament del pacient”, també que “el rigor científic i la pràctica basada en l’evidència” en són una part important. A més, defineix l’osteopatia com “una disciplina independent d’assistència sanitària” i que “es basa en els principis extrets de la fisiologia, anatomia i embriologia humanes i d’altres ciències biomèdiques”.

Orígens Històrics de l'Osteopatia

L'osteopatia va ser desenvolupada a la dècada de 1870 per Andrew Taylor Still, un metge estatunidenc. Still va proposar un enfocament holístic de la medicina, argumentant que la salut del cos estava directament relacionada amb la seva estructura i el seu funcionament. Va desenvolupar el concepte de "llei de l'artèria", afirmant que la circulació sanguínia adequada és essencial per a la salut. Aquestes idees van ser la base de la osteopatia, que es va establir com una disciplina distinctiva.

Característiques Principals de l'Osteopatia

L'osteopatia es basa en la creença que el cos té la capacitat de curar-se a si mateix i que els desequilibris estructurals poden afectar la salut en general. Els osteòpates utilitzen tècniques manuals, com ara la manipulació articular i la teràpia de teixits tous, per restaurar la funció normal del cos. A diferència d'altres disciplines, l'osteopatia es centra no només en la zona afectada sinó en tot el cos, ja que considera que les diferents parts estan interconnectades.

Itineraris Professionals i Formatius a Europa

A Europa, la formació per esdevenir osteòpata sol ser extensa i rigorosa. La majoria dels països requereixen als professionals d'aquest camp que compleixin amb estàndards educatius elevats i estiguin registrats en consells professionals. Els estudiants generalment han de completar programes de grau específics en osteopatia, que inclouen continguts teòrics i pràctics.

Els itineraris professionals sovint inclouen períodes de pràctiques clíniques supervisades per adquirir experiència pràctica i desenvolupar habilitats de diagnòstic i tractament. La formació continua és també una part important de la pràctica osteopàtica, ja que la disciplina evoluciona constantment.

L'Osteopatia a Espanya i Catalunya

A Espanya, l'osteopatia és reconeguda com una disciplina pròpia de la salut, i els osteòpates han de ser registrats i regulats per les autoritats sanitàries. Les institucions educatives ofereixen programes de grau i postgrau en osteopatia, assegurant una formació completa i adequada.

A Catalunya, la pràctica de l'osteopatia també està ben establerta. Hi ha diverses escoles i institucions que ofereixen programes de formació en osteopatia, proporcionant als estudiants les habilitats i coneixements necessaris per exercir la professió amb èxit.

En resum, l'osteopatia és una disciplina que ha evolucionat des dels seus humils inicis fins a convertir-se en una pràctica respectada i àmpliament utilitzada. Amb un enfocament holístic de la salut i una sòlida base científica, l'osteopatia continua guanyant reconeixement com una opció efectiva per al tractament de diverses condicions i com a complement a altres disciplines mèdiques.

Què és l’Osteopatia

L’osteopatia és una disciplina independent d’assistència sanitària que es basa en els principis extrets de la fisiologia, l’anatomia, l’embriologia humanes i altres ciències biomèdiques. Utilitza el contacte manual per al diagnòstic i el tractament dels pacients, i posa èmfasi en la integritat estructural del cos i en els mencanismes homeostàtics.

Organització Mundial de la Salut (OMS)

Segons el document “WHO Benchmarks for Training in Osteopathy” publicat per l’OMS el 2010, l’osteopatia (també anomenada medicina osteopàtica “Es basa en el contacte manual per al diagnòstic i el tractament. Respecta la relació de cos, ment i esperit en salut i malaltia; posa èmfasi en la integritat estructural i funcional del cos i en la tendència intrínseca del cos a l’autocuració. Els practicants de l’osteopatia utilitzen una àmplia varietat de tècniques manuals terapèutiques per millorar la funció fisiològica i/o donar suport a l’homeòstasi que hagi estat alterada per la disfunció somàtica (estructural corporal), és a dir, les alteracions de la funció dels components relacionats del sistema somàtic; les estructures esquelètiques, artrodials i miofascials; i els seus elements vasculars, limfàtics i neurals associats”.

Per a l’OMS, “La pràctica de l’osteopatia és diferent d’altres professions sanitàries que utilitzen tècniques manuals, com la fisioteràpia o la quiropràctica, tot i que algunes tècniques i intervencions emprades, puguin ser compartides”.

Norma Europea EN-16686:2015

A finals de 2015 es va publicar la Norma Europea EN-16686:2015 sobre “Prestació d’assistència sanitària en osteopatia” l’aprovació de la qual va ser publicada al BOE de 21 gener de 2016. Va ser elaborada pel Comitè Europeu de Normalització (CEN) format en aquell moment per representants de 34 països i amb la mediació del CEN/TC 414 “Services of osteopathy”. Aquesta, especifica els requisits i recomanacions per a la prestació d’assistència sanitària, la dotació d’instal·lacions i equips, la formació, i el marc ètic per a la bona pràctica de l’osteopatia.

En aquesta Norma s’estableix que “l’osteopatia és una disciplina sanitària de primera intenció i centrada en el pacient; que destaca la interrelació d’estructura i funció del cos, facilita la capacitat innata del cos per curar-se a si mateix, i propugna un enfocament integral de la persona respecte a tots els aspectes de la salut i el desenvolupament saludable, mitjançant la pràctica del tractament manual. Als pacients que opten per un tractament osteopàtic, se’ls ha de garantir la qualitat i l’estàndard de cura sanitària que rebran”.

En la descripció de l’osteopatia s’especifica que “la pràctica de l’osteopatia utilitza el coneixement osteopàtic, mèdic i científic per aplicar els principis de l’osteopatia al diagnòstic i tractament del pacient”, també que “el rigor científic i la pràctica basada en l’evidència” en són una part important. A més, defineix l’osteopatia com “una disciplina independent d’assistència sanitària” i que “es basa en els principis extrets de la fisiologia, anatomia i embriologia humanes i d’altres ciències biomèdiques”.

Història

El precursor de l’Osteopatia va ser l’americà Andrew Taylor Still.

Va néixer el 1828 a Virgínia. Era fill d’un pastor metodista, que al seu torn exercia de metge i granger. Va seguir els seus passos estudiant medicina, tot i que també va estudiar enginyeria. Va destacar pel seu esperit curiós, alhora mecanicista, racionalista i analògic. Molt ràpidament es va trobar enfrontat amb els límits de la medicina del seu temps.

Al final de la guerra de Secessió, una epidèmia de meningitis va matar tres dels seus fills, produint una profunda empremta en ell que el va portar a buscar una nova medicina més d’acord amb les lleis de la natura.

A partir de 1874, Still comença a exercir una medicina basada en l’enfocament manual que va denominar OSTEOPATIA. El principi fonamental el va resumir en una frase “L’estructura governa la funció”. El seu plantejament es basava afavorir la correcció de l’estructura òssia, per aconseguir una millora posterior de la funció orgànica. Segons les seves pròpies paraules: “L’Anatomia és el primer, l’últim, i està sempre present”.

Les noves tècniques que ell mateix va desenvolupar, li van suposar un gran èxit. Van atreure un gran nombre de pacients i Still va passar a ser un personatge molt conegut en la seva època. Davant el ràpid increment de pacients i la creixent demanda de tractaments, decideix finalment transmetre els seus ensenyaments per donar cobertura assistencial a major nombre de malalts. L’ajuda en aquest procés el Dr. W. Smith, un especialista en cirurgia que després de sentir parlar dels resultats de Still, va voler conèixer en persona les seves tècniques de tractament.

El 1892 funden finalment la primera escola d’osteopatia a Kirksville, American School of Osteopathy (en l’actualitat Kirksville College of Osteopathic Medicine).

Del 1892 al 1900 el moviment osteopàtic assoleix una importància considerable. A finals del segle XIX, A.T.Still es retira de l’ensenyament publicant quatre llibres.

El 12 de Desembre de 1917, Still, conegut com a "el vell doctor", va morir a conseqüència d’un accident vàsculo-cerebral. Tenia llavors 89 anys.

L’evolució de l’Osteopatia i la seva arribada a Europa

A finals del segle XIX, John Martin Littlejohn, un brillant escocès posseïdor de quatre doctorats, es va matricular a l’escola de Kirksville. Littlejohn, a més de periodista, era metge especialista en fisiologia. Molt ràpidament es va convertir en el braç dret d’A.T. Still arribant a ser nomenat degà de la Universitat de Kirksville.

Va agregar al programa acadèmic ciències fonamentals com la Química, i va destacar la importància de l’estudi de la Fisiologia per a la salut. Segons Littlejohn: “La Fisiologia és la porta d’entrada a l’immens món de l’Osteopatia”.

Va fundar The Chicago College of Osteopathic Medicine, que va arribar a ser una de les més importants escoles d’EUA.

A Littlejohn devem el desenvolupament d’una osteopatia més maximalista i global i en especial l’aparició de tècniques com el T.G.O. (Tractament General Osteopàtic posteriorment desenvolupat per J. Wernham), el qual està basat en els seus propis estudis sobre la biomecànica humana i en concret en l’acció que la força gravitatòria té sobre la postura.

El 1917, Littlejohn va deixar Chicago i va tornar a Europa. Es va instal·lar a Londres, on va fundar la British School of Osteopathy. Aquesta escola passarà a ser la primera institució osteopàtica europea i segueix les seves tasques acadèmiques en l’actualitat.

A Europa, l’evolució de l’Osteopatia va seguir un camí diferent del que des dels temps de Still va seguir als EUA. Així, en l’actualitat, a Europa l’osteopatia és una professió independent, a la qual s’arriba mitjançant l’obtenció del DO (Diploma en Osteopatia); mentre que als EUA, els metges osteòpates cursen els seus estudis de Medicina i finalment s’especialitzen a Osteopatia, però podent en el seu cas exercir la cirurgia i prescriure medicació.

Des de l’inici del segle XX fins a la meitat d’aquest, hi va haver una tendència cap a l’objectivitat i el racionalisme en el camp de l’osteopatia; al qual van contribuir sens dubte el mateix Littlejohn i l’aparició de la figura de Harrison Fryette amb els seus estudis sobre la mecànica vertebral. Es realitzaven llavors tractaments amb un enfocament maximalista, deixant-se una mica de costat uns dels principis de Still: “Troba-ho, arregla-ho i deixa que faci el seu camí...”. D’aquesta manera, la major part dels tractaments en l’època es van basar en tècniques de manipulació directa o de thrust.

El període entre 1950 i 1975 aproximadament, produeix grans canvis en la visió que fins aleshores es tenia de l’osteopatia. Això va ser a causa del desenvolupament de nous enfocaments i a l’aparició dels tractaments cranials i funcionals. A això van contribuir sens dubte figures com W.G.Sutherland amb la seva revolucionària visió de l’aplicació de l’osteopatia en el camp cranial. El seu treball va ser continuat entre d’altres per H. Magoun, V. Frymann i Anne Wales i tal vegada representa l'evolució més gran de l’osteopatia des dels temps d’A.T. Still. Destaquen també en aquest període: C.H. Bowles i H.V. Hoover amb la seva evolució cap a les tècniques funcionals; T.J. Ruddy i F. Mitchell amb les seves Tècniques d’Energia Muscular; L.H. Jones amb les seves maniobres de Tensió-Contratensió, o Jean Pierre Barral que va centrar la seva atenció en el desenvolupament de les manipulacions viscerals, i que a dia d’avui és un dels autors més llegits.

El 1960 es va fundar la European School of Osteopathy (ESO), servint com a base per al desenvolupament de noves escoles a tot Europa.

En l’actualitat, hi ha una tendència de retorn cap a l’origen holístic de l’Osteopatia (aparentment en consonància amb la concepció inicial per part de Still), donant-se igual èmfasi a aspectes dinàmics estructurals/funcionals i funcionals/estructurals tant des del punt de vista del diagnòstic com de la tècnica.

D’aquesta manera, cada tipus d’aproximació al tractament, s’ha desenvolupat en la recerca d’elements més subtils i precisos per tractar lesions concretes; el que implica, que avui dia, l’osteòpata disposi d’una gran quantitat de tècniques per poder adaptar-se a cada pacient en particular.

Principis de l’Osteopatia

Els principis descrits en aquesta secció són fonamentalment, els ideals que l’osteòpata intenta buscar en la seva visió de la salut i la malaltia. Cal tenir en compte que l’osteopatia no és una mera combinació de medicina occidental i de manipulacions, per tant, aquests principis, no només han de ser aplicats a les manipulacions pròpiament sinó també a la cura de la salut global de pacient.

Els quatre primers principis van ser establerts pel Kirksville College of Osteopathic Medicine el 1953. La resta, van ser publicats al Journal of American Osteopathy el 1981:

1. El cos és una unitat

   L’ésser humà no funciona com una sèrie de parts independents, sinó com un tot. Dit tot, està òbviament format per diferents parts, totes treballant per al benefici de l’organisme en la seva totalitat. El mecanisme d’unió entre les diferents parts ve donat per la fàscia (teixit connectiu). Els sistemes musculoesquelètic i nerviós contribueixen a la comunicació i a la locomoció, mentre que els sistemes arterial, venós i limfàtic afavoreixen la nutrició dels teixits i l’eliminació de substàncies tòxiques.

2. L’estructura i la funció estan relacionades

   Qualsevol part del cos compleix una funció que ve marcada per la seva pròpia estructura. Així, i a tall d’exemple, la forma de les costelles, la seva relació amb les vèrtebres dorsals o amb l’estèrnum, unit a la mobilitat dels músculs de la respiració determina la manera com aquesta funciona. Per tant, l’estructura governa la funció. D’altra banda, la funció pot modificar l’estructura, ja que per exemple un excés d’ús d’un determinat tendó, pot acabar comportant canvis en l’os en el qual s’insereix.

3. El cos té mecanismes d’autoregulació

   L’individu tendeix a l’equilibri dels seus sistemes. Existeixen nombrosos mecanismes de tipus neuronal, hormonal, vascular, etc. a partir dels quals el cos pot regular les seves funcions de manera no conscient. Així, per exemple, l’alliberament d’hormones en l’hipotàlem, produeix alliberament d’hormones en la hipòfisi; aquesta al seu torn allibera hormones que actuaran sobre un òrgan diana, el qual acabarà alliberant productes finals que poden ser detectats. Mitjançant un mecanisme de feedback que detecta aquests productes finals es regula la funció inicial de l’hipotàlem sobre la hipòfisi. Tot funciona seguint el concepte del cos com a unitat.

4. El cos té la capacitat inherent de defensar-se i de reparar-se

   És sorprenent que la malaltia no aparegui amb més freqüència si tenim en compte que en el nostre entorn hi ha infinitat d’elements patògens, irritants, i moltes substàncies tòxiques. La primera línia de defensa es troba a la pell i a les mucoses, on hi ha sistemes per detectar i negar l’entrada a elements nocius per al cos. Si aquesta defensa és superada, el sistema immune humoral i cel·lular s’activa per protegir l’organisme d’elements potencialment nocius. Per la seva banda, l’augment de la temperatura (regulat pel Sistema Nerviós Central) pot aparèixer com a resposta a l’aparició d’elements patògens i ho fa per inhibir la reproducció de microorganismes, donant temps a la resposta immune a actuar. D’altra banda, cal tenir en compte que una temperatura excessiva (febre) pot arribar a ser perjudicial per a l’individu.

   El cos té al seu torn la capacitat de reparar-se i això ho veiem amb freqüència en el cas de ferides, esquinços o fractures i ho realitza d’entrada mitjançant mecanismes d’adaptació. Aquesta adaptació és clau en la funció del cos i pot arribar a ser extraordinària en determinats casos. Així, en el cas d’una disfunció d’un ronyó, el ronyó sa passa a complir les funcions de l’altre doblant pràcticament la seva càrrega de treball.

5. Si la capacitat d’adaptació i autoregulació es perd, pot aparèixer la malaltia

   La malaltia és una interacció entre la persona i els mitjans intern i extern i succeeix quan se superen els mecanismes de defensa o d’adaptació a una situació. La causa pot ser una alteració de l’estructura o de la funció que impedeixi aquesta adaptació. A més, la suma de factors lesionals o patògens multiplica la dificultat per superar-los.

6. Un tractament racional s’ha de basar en els principis anteriors

   El tractament manual osteopàtic no s’esmenta en aquests principis. Quan A.T.Still va anunciar la seva filosofia el 1874 no va esmentar la manipulació i de fet, sembla ser que no va començar a utilitzar-les fins a 5 anys després com a eina diagnòstica i de tractament. La manipulació és només un aspecte de la filosofia osteopàtica i no necessàriament el més important. De tota manera, reconèixer la importància del component somàtic de la malaltia farà més útil aquesta manipulació.

Com a afegit als principis bàsics de la filosofia osteopàtica existeixen altres conceptes que ajuden a l’osteòpata en el seu enfocament del pacient:

• El moviment dels fluids és essencial per al manteniment de la salut

  Les artèries i la resta d’estructures tubulars juguen un rol crucial tant en l’aportació nutricional com en la retirada de les substàncies de rebuig. Una alteració de la circulació en aquest sentit produeix patologia ja sigui a mos d’inflamació, atròfia, irritació o trauma. A més en aquesta situació, els processos curatius es veuen enlagats i fins i tot impossibilitats. L’osteòpata ha de focalitzar la seva atenció en aquelles àrees de disfunció que puguin influenciar la circulació cap a una zona en lesió o patològica.

• El sistema nerviós juga un rol vital en el control del cos

  El Sistema Nerviós en fonamental en el control del flux sanguini. Una alteració del control del Sistema Nerviós Autònom a nivell toràcic pot comportar canvis vasculars en els dermatomes somàtics innervats per aquests segments. Això comportarà canvis de temperatura, dolor, edema, etc. L’osteòpata requereix un gran coneixement de l’anatomia i de la fisiologia per poder detectar i resoldre qualsevol alteració i corregir la funció del Sistema Nerviós Autònom de manera precisa.

• Hi ha components somàtics de la malaltia que no en són únicament manifestacions

  El component somàtic de la malaltia pot ser causat per una lesió directa al cos (impacte, traumatisme, etc.) o aparèixer com a resposta visceral a la patologia. Així, i a tall d’exemple en el cas d’una apendicitis, podem observar un espasme del múscul psoes o de la paret abdominal. Sembla ser que el mecanisme d’aquesta resposta somàtica és a causa del reflex viscer-somàtic segmentari. En moltes ocasions, la lesió apareix del desequilibri entre el sistema neuromuscular i els sistemes viscerals.

Bibliografia: DiGiovanna E.; Schiowitz S.; Dowling D. Osteopathic Approach to Diagnosis and Treatment; Third edition; Ed Lippincot Williams & Wilkins. 2005; 10-15.

Indicacions

Entre les principals indicacions d’aquest tipus d’enfocament terapèutic cal destacar totes aquelles disfuncions musculoesquelètiques que cursin amb dolor a nivell de la columna vertebral i de les extremitats i que són causades per traumatismes, accidents, moviments repetitius, males postures, alteracions de la funció visceral, estrès, etc.

Pot ser també eficaç en el tractament de: migranyes, vertigen, bruxisme i problemes d’oclusió temporo-mandibular, otitis, i en aquells trastorns circulatoris, digestius, endocrins, traumàtics, ginecològics, pediàtrics, etc. de tipus funcional.

Tot i que l’Osteopatia sigui potser més coneguda pel tractament del dolor d’esquena (lumbàlgies, cervicàlgies, dorsalgies, etc.), pot ser també efectiva com a tractament d’un altre tipus de símptomes com:

• Trastorns Musculoesquelètics: contractures musculars, tendinitis, etc.
• Trastorns Respiratoris: refredats de repetició, sinusitis, tos no productiva, dificultats respiratòries, etc.
• Trastorns digestius: còlon irritable, estrenyiment, excés d’acidesa, espasmes abdominals, etc.
• Trastorns Genito-Urinaris: incontinència, dolors menstruals, dispareunia, etc.
• Problemes i seguiment de l’Embaràs: dolor d’esquena o ciàtiques, dolor inguinal, cames glaçades, etc.
• Trastorns pediàtrics: torticoli congènita, seqüeles derivades de l’aplicació d’ortodòncies, trastorns del son, hiperactivitat, dificultat d’aprenentatge, alteracions del creixement, etc.
• Prevenció de lesions i de disfuncions en l’organisme, que puguin comportar futures molèsties. Millora de l’estat vital.
• Altres: Estrès, cefalees tensionals, cansament generalitzat.

La pràctica osteopàtica i sistemes educatius

L’OIA (Osteopathic International Alliance) Global Survey publicada el 2013 va mostrar que l’atenció sanitària en osteopatia és present a tots els continents, excepte l’Antàrtida, i que actualment es practica a més de 50 països.

Són molts els Països Europeus que ja reconeixen l’osteopatia com a professió sanitària i que disposen de Lleis específiques a aquest efecte. Només el 2018, tres països de la UE (Luxemburg, Itàlia i Dinamarca) es van sumar a aquesta realitat. A aquest efecte, la Norma Europea UNE-EN 16686: 2015 ha estat utilitzada com a marc referencial en aquests processos legislatius. Se sumen a Regne Unit, Finlàndia, Suïssa, Islàndia, Liechtenstein, Malta, Portugal o França. Altres països com Estats Units, de Nord-Amèrica, Austràlia, Nova Zelanda, Rússia o Canadà, també disposen de regulació específica.

Entre les nombroses organitzacions osteopàtiques de caràcter internacional, és convenient destacar les següents:

• L’Osteopahic International Alliance (OIA): És una organització de caràcter mundial dedicada a l’avanç i unitat de la professió osteopàtica en el seu nivell global. La seva funció és connectar entitats acadèmiques, entitats reguladores, així com grups professionals a nivell continental, nacional, etc. El seu objectiu és millorar els sistemes formatius i reguladors per assegurar una pràctica segura i efectiva per part dels i les professionals de l’osteopatia. En l’actualitat està formada per més de 60 associacions professionals, universitats i grups de recerca, representant els i les osteòpates (“osteopaths”) i els i les metges osteòpates (“osteopathic physicians”) com dues branques de la mateixa professió. Des de febrer de 2018 forma part de la llista de col·laboradors oficials de l’OMS.
• La European Federation & Forum for Osteopathy (EFFO): És el resultat de la fusió de dues organitzacions prèvies, la European Federation of Osteopaths (EFO) i el Fòrum for Osteopathic Regulation in Europe (FORE). Aquesta organització està constituïda i representa les associacions nacionals de professionals de l’osteopatia de 22 països europeus a més d’Israel i Canadà. Els seus objectius principals són millorar a seguretat dels i les pacients, l’educació i els estàndards de pràctica clínica. L’EFFO és al seu torn membre de l’OIA. La Federació d’Osteòpates d’Espanya (FOE) - formada per les associacions ROE, APREO i SEMO - és la representant oficial dels i les professionals de l’osteopatia que exerceixen a Espanya.
• L’Osteopathic European Academic Network (OsEAN): Està formada per 29 entitats acadèmiques de diferents països que ofereixen formació en osteopatia acreditada amb la Norma Europea UNE-EN 16686:2015. Des d’ella, es promou clarament el moviment acadèmic europeu a partir del respecte a les propostes de Bolonya en matèria d’educació: “For any profession of health to high degree of responsibility and consultation primary care, an education of BAC/A' level + 5 years minimum is essential”. Així, i a tall d’exemple, actualment Suïssa i Bèlgica ja presenten una formació en osteopatia equivalent al nivell BAC/A' + 6 anys.
• La fundació Centre for Osteopathic Medicine Collaboration (COME): És una base interdisciplinària per a l’excel·lència en osteopatia que reuneix metges i científics que estudien en l’efecte i l’efectivitat de la medicina osteopàtica. El seu objectiu és la recerca sobre el funcionament de l’osteopatia, produir evidència convincent per optimitzar els serveis d’atenció mèdica i millorar la qualitat d’educació. Els seus grups de recerca estudien els aspectes de l’aplicació de la medicina osteopàtica, inclosa la recerca basada en el laboratori i la clínica, així com la recerca translacional. A més de realitzar investigacions científiques, ofereixen una àmplia gamma d’oportunitats educatives i de captació. Disposen d’un centre al nostre país.
• El National Council for Osteopathic Research (NCOR): Es va fundar el 2003 per proporcionar lideratge i unitat del desenvolupament de la recerca osteopàtica. L’objectiu de NCOR és millorar la base d’evidència osteopàtica fomentant i augmentant la capacitat de recerca, i implementant per a la millora de la professió.

La pràctica osteopàtica a Espanya

Quant a la situació de la pràctica de l’osteopatia a Espanya, hi ha dades poc fiables. L’absència de regulació, provoca que en l’actualitat hi hagi diversos tipus de professionals amb formacions acadèmiques molt dispars treballant sota la denominació d’“osteòpata” al nostre país.

Actualment, podem discernir entre dos grans grups de professionals:

Professionals que compleixen amb els criteris especificats per la European Federation & Forum for Osteopathy (EFFO) (A i B):

A. Professionals que han cursat estudis oficials d’osteopatia Tipus I (a temps complet amb un mínim de 4500 hores presencials) en països de la Unió Europea o altres.

B. Professionals sanitaris que després de formar-se prèviament com a metges, fisioterapeutes, infermers/es, etc. van cursar posteriorment estudis d’osteopatia a temps parcial en escoles - universitàries o no - la formació de les quals és equiparable a l’establerta per la norma Europea per a les formacions tipus II. En aquests casos, la formació mínima en osteopatia al nostre país sol ser de 1500 hores lectives.

Ambdós models han de complir amb 1000 hores de pràctica clínica osteopàtica supervisada al llarg de la seva formació. Per a aquells professionals sanitaris que segueixen una formació tipus II, és probable adaptar aquest nombre d’hores al seu currículum universitari i professional previ.

En relació als grups anteriorment descrits, sembla convenient remarcar a més que molts professionals pertanyents als mateixos, desenvolupen actualment la seva tasca assistencial en Unitats Específiques d’Osteopatia d’importants Hospitals i Centres d’Especialitats del territori nacional.

Professionals que practiquen l’osteopatia i la formació de base dels quals no s’ha demostrat que compleixi amb els criteris acadèmics mínims especificats. En no existir actualment una regulació al recte, resulta difícil calcular el nombre de professionals pertanyents a aquest, de ben segur, nombrós grup. La falta d’aquesta, o el disseny d’un hipotètic procés regulador que no tingués en compte els criteris citats per l’OMS o per la Norma Europea, podria, no només representar un risc potencial per als pacients; sinó a més, resultar una treva per a la lliure circulació de professionals i pacients dins de la Unió Europea.

A hores d’ara, hi ha diverses escoles que ofereixen formació Tipus II a professionals titulats universitaris en ciències de la salut, en compliment dels requeriments formatius establerts abans esmentats.

A més de les anteriors, a Espanya hi ha una gran quantitat d’escoles per a les quals no es requereix formació universitària prèvia de cap tipus i, a dia d’avui, no consta que compleixin amb els criteris establerts per l’OMS i/o la Norma Europea.

Enllaços d’interès

Osteopatia biodinàmica

L'osteopatia biodinàmica és una branca específica de l'osteopatia que es diferencia pels seus principis i enfocament. Aquesta modalitat, també coneguda com a osteopatia craniosacral biodinàmica, es basa en la idea que el cos té una força vital intrínseca que guia la seva pròpia capacitat de curació. A diferència de l'osteopatia tradicional, l'osteopatia biodinàmica posa un èmfasi particular en aquesta força vital i en la seva capacitat per restaurar l'equilibri i la salut.

A continuació, es detallen alguns dels principis clau i característiques de l'osteopatia biodinàmica:

1. Força Vital Inherència al Cos: A la base de l'osteopatia biodinàmica hi ha la creença que el cos té una força vital innata, també coneguda com a "principi respiratori primari". Aquesta força vital es manifesta en moviments rítmics subtils que es poden percebre a través del tacte. L'osteòpata biodinàmic està entrenat per detectar aquests moviments i utilitzar-los com a guia per a la teràpia.

2. Respecte pel Proces de Curació Inherència al Cos: A diferència d'altres formes d'osteopatia, l'osteopatia biodinàmica confia en gran mesura en la capacitat del cos per autocurarse. L'osteòpata biodinàmic actua com a facilitador, creant un espai segur i suportant la capacitat innata del cos per recuperar-se i restablir l'equilibri.

3. Treball amb el Sistema Craniosacral: L'osteopatia biodinàmica inclou l'exploració i el treball amb el sistema craniosacral, que implica les membranes, els ossos i el líquid cefalorraquidi que envolta i protegeix el sistema nerviós central. Es creu que ajustar i equilibrar aquest sistema pot tenir un impacte positiu en tot el cos.

4. Enfocament Holístic: Com a moltes formes d'osteopatia, l'osteopatia biodinàmica es basa en un enfocament holístic de la salut. L'osteòpata biodinàmic considera el cos com una unitat integrada, i els ajustaments es realitzen tenint en compte la totalitat del pacient, incloent-hi els aspectes físics, emocionals i espirituals.

5. Tacte Sensitiu i Resonància: Els osteòpates biodinàmics desenvolupen un tacte altament sensible per percebre els moviments subtils i les forces en joc al cos del pacient. Aquest tacte els permet connectar amb la força vital inherent i respondre de manera respectuosa i precisa.

En general, l'osteopatia biodinàmica és una aproximació més subtil i gentil en comparació amb altres formes d'osteopatia. Es centra en facilitar els processos naturals de curació del cos, promovent l'equilibri i la vitalitat. Com amb totes les pràctiques de salut, és important que les persones interessades consultin amb un professional qualificat per comprendre millor com aquesta forma d'osteopatia pot beneficiar-los de manera individual.

Osteopatia pediàtrica

L'osteopatia pediàtrica és una branca de l'osteopatia que es centra en l'avaluació i el tractament de les necessitats específiques dels nadons, nens i adolescents. Aquesta pràctica busca detectar i abordar desequilibris o disfuncions en el sistema musculoesquelètic, així com altres factors que puguin influir en la salut dels més petits. A continuació, es descriuen les característiques, tècniques i indicacions principals de l'osteopatia pediàtrica:

Descripció:

1. Enfocament Holístic:

   • L'osteopatia pediàtrica adopta un enfocament holístic que considera tot el cos del nen, així com els factors ambientals, emocionals i nutricionals que poden influir en la seva salut.

2. Suavitat en les Tècniques:

   • Les tècniques utilitzades en l'osteopatia pediàtrica són suaus i no invasives. Els osteòpates pediàtrics tenen en compte la fragilitat dels ossos i teixits dels nens i adapten les seves tècniques en conseqüència.

3. Col·laboració amb Altres Professionals:

   • Els osteòpates pediàtrics sovint treballen en col·laboració amb altres professionals de la salut, com pediatres i fisioterapeutes, per assegurar un enfocament integral i coordinat en el tractament dels nens.

Tècniques Comuns:

1. Manipulació Articular Suau:

   • Les manipulacions articulators són suaus i adaptades a la edat i al desenvolupament del nen. Això pot incloure moviments suaus i delicats per restaurar la mobilitat de les articulacions.

2. Tècniques Cranials:

   • Les tècniques cranials poden ser utilitzades per avaluar i tractar la mobilitat del crani i les estructures relacionades, com les membranes i els ossos cranials.

3. Tècniques de Teixits Taus:

   • Massatges suaus o tècniques de teixits tous poden ser aplicades per alleujar tensions musculars i millorar la circulació sanguínia i limfàtica.

4. Estratègies de Respiració:

   • L'osteòpata pediàtric pot treballar amb tècniques de respiració per millorar la funció pulmonar i el benestar general del nen.

Indicacions Comunes:

1. Dificultats en el Parto:

   • Nens que han experimentat dificultats durant el part, com l'ús de fòrceps o una presentació anormal, poden beneficiar-se de l'avaluació osteopàtica.

2. Problemes de Lactància:

   • Problemes en la succió o en la lactància poden ser abordats mitjançant l'osteopatia pediàtrica, especialment si es relacionen amb tensions cranials o problemes musculoesquelètics.

3. Col·lapses Recurrents de l'Otò:

   • Nens amb col·lapses recurrents de l'otò podrien ser avaluats per osteòpates per avaluar possibles desequilibris en l'orella mitjana.

4. Problemes Digestius o de Son:

   • Desordres digestius, com còlics, o problemes de son podrien ser abordats amb l'osteopatia pediàtrica per avaluar i tractar possibles tensions o desequilibris.

5. Dolor o Mobilitat Reduïda:

   • Nens amb dolor o limitacions en la mobilitat poden ser avaluats per osteòpates per identificar i tractar les possibles causes.

Com amb qualsevol forma de teràpia, és essencial que els pares consultin amb els seus professionals de la salut habituals abans de buscar tractaments d'osteopatia pediàtrica i que busquin osteòpates amb experiència i formació específica en aquest àmbit.

Kinesiologia

La kinesiologia aplicada és una pràctica de salut alternativa que busca avaluar la salut d'una persona a través de la resposta muscular del seu cos. Es basa en la idea que els músculs i altres parts del cos estan relacionats amb òrgans interns i que les disfuncions o desequilibris en aquestes àrees poden ser identificats a través de proves musculares.

A continuació, es detallen els principals aspectes de la kinesiologia aplicada:

1. Proves Musculars: La kinesiologia aplicada utilitza proves musculars com a eina principal per avaluació. Aquestes proves consisteixen en aplicar una lleugera pressió a un múscul específic mentre el pacient resisteix. La força o debilitat del múscul durant aquesta prova es considera una indicació de l'estat de salut de l'òrgan o sistema associat.

2. Correcció d'Equilibris: Si durant les proves musculars es detecta una debilitat o desequilibri, el kinesiòleg aplicat buscarà tècniques per a corregir aquesta condició. Aquestes tècniques poden incloure manipulacions suaus, acupressió, exercicis específics o canvis en la dieta.

3. Evaluació de Factors de Salut: La kinesiologia aplicada aborda una àmplia gamma de factors de salut, incloent-hi desequilibris nutricionals, al·lèrgies, problemes estructurals, desequilibris emocionals i altres factors que puguin influir en la salut global del pacient.

4. Enfocament Holístic: Similar a altres pràctiques alternatives de salut, la kinesiologia aplicada adopta un enfocament holístic, considerant la totalitat de la persona, incloent-hi la seva salut física, emocional i mental.

5. Orígens: La kinesiologia aplicada va ser desenvolupada pel quiropràctic George J. Goodheart Jr. a mitjans del segle XX. Goodheart va observar que els músculs debilitats estaven relacionats amb problemes específics de salut i va desenvolupar aquest mètode com a eines de diagnòstic i tractament.